Fàbrica de Kiruna (Suècia)
Sota una manta de neu acabada de caure hi ha un poble de carrers estrets i cases de fusta amb sostres a dues aigües. Als afores del poble, una fàbrica de maons vermells i parets gruixudes s'alça imponent. La seva arquitectura industrial contrasta amb l'aspecte tradicional de les cases properes. Mentre el món exterior se submergeix en el silenci i la bellesa gèlida de l'hivern, la fàbrica funciona a ple rendiment, mantenint el ritme constant i atrafegat de la societat moderna. El so de les màquines i el murmuri dels treballadors que van i venen es fusiona amb la serenitat dels arbres enfarinats que l’envolten. En un dels seus extrems, una alta xemeneia exhala una espessa columna de fum que s'enreda amb l'aire fred, formant un núvol que s'expandeix dissimuladament pel cel i s'esvaeix gradualment a l'atmosfera. A mesura que el fum s'allunya, el seu impacte es fa menys evident.
“ Les persones veuen el canvi climàtic com un problema fictici:
pensen que si l’ignoren, desapareixerà pel seu compte
— Leonardo di Caprio, actor
Paisatge desèrtic (Kenya)
La temperatura mitjana global del planeta ha augmentat aproximadament 1,1 graus des de l'època preindustrial, principalment a conseqüència de l'emissió de gasos d'efecte hivernacle fruit de l'activitat humana. A escala mundial, el sistema agroalimentari és responsable del 22% del total de les emissions d'aquests gasos. L'escalfament del planeta suposa l'alteració dels patrons climàtics amb conseqüències imprevisibles i devastadores.
“ Els països desenvolupats emeten el 70% de gasos amb efecte d'hivernacle,
però els països en desenvolupament pateixen els impactes més importants
— Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació
Al voltant del 10% de la població mundial viu en àrees afectades per sequeres recurrents o prolongades que tenen un impacte significatiu en la producció i el subministrament d'aliments. Els seus estralls són especialment crítics per als països en desenvolupament, on la major part de l'agricultura que s'hi practica és de subsistència. La vulnerabilitat d'aquests territoris es veu agreujada per factors com uns sistemes de producció agrícola poc desenvolupats, o la feble capacitat d'adaptació a les conseqüències derivades del deteriorament ambiental i dels desastres naturals. En períodes de sequera, la disminució de les collites pot arribar a superar el 50%. Les sequeres també tenen conseqüències en la disponibilitat d'aigua i pastura per al bestiar, cosa que es tradueix en la disminució de la producció de carn i de llet o, fins i tot, en la mort dels animals.
A curt i mitjà termini, es tem que l'escalfament global augmenti l'escassetat d'aigua, disminueixi encara més el rendiment dels cultius, agreugi la pèrdua de la biodiversitat i intensifiqui la desertificació dels territoris, empenyent moltes comunitats a la pobresa extrema i a patir desplaçaments forçats.
Estralls de l'Huracà Ian a Florida (EUA)
L'any 2022, un poderós huracà de categoria 4, de nom Ian, va provocar danys catastròfics a l'oest de Cuba i el sud-est dels Estats Units. En total, va causar almenys 158 morts i més de 50.000 milions de dòlars en danys. A causa de l'escalfament global, els huracans, els ciclons, els tifons, els incendis, les sequeres, les inundacions o el desbordament de rius són cada vegada més freqüents arreu del món, provocant víctimes humanes, desplaçats, danys materials o la destrucció dels hàbitats. Les zones més càlides del planeta estan experimentant l'augment més gran en la intensitat i la freqüència d'aquests fenomens meteorològics violents. Fins a 9 de cada 10 desastres naturals estan relacionats amb l'aigua, i són responsables del 70% de totes les morts provocades per fenomens naturals.
Glacera del Perito Moreno (Argentina)
La glacera Perito Moreno té un front de 5 km de longitud, una alçada d'uns 60 metres i una extensió equivalent a més de dues vegades la ciutat de Barcelona. Les glaceres de la Patagònia són el mantell de gel més gran del món després de l'Antàrtida. A causa de l'escalfament global, el gel d'aquesta regió ha perdut 1.000 km² de superfície en els darrers seixanta anys, fet que també ocorre en la majoria de les glaceres del planeta. El retrocés accelerat del gel allibera terreny inestable, subjecte a lliscaments i allaus, cosa que incrementa el risc de crescudes dels rius i d'inundacions. D'altra banda, moltes comunitats depenen de les glaceres per proveir-se d'aigua per al consum domèstic o per a l'agricultura; a mesura que les glaceres disminueixen, es posa en risc el seu mode de vida. L'Agència Espacial Europea (ESA) estima que les glaceres de tot el món han perdut una mitjana d'uns 267 giga tones de gel (267.000.000.000 tones) cada any entre 2000 i 2019.
“ La capa de gel àrtica ha disminuït a un ritme mitjà
del 12,8% per dècada des de 1979
— National Snow and Ice Data Center
Carrers inundats de Paraty (Brasil)
Quan puja la marea, una fina capa d'aigua de mar inunda els carrers de Paraty. L'increment brusc i accelerat de les temperatures comporta variacions sobtades en el clima i en els cicles de la natura, sobretot el de l'aigua. L'aigua és l'indicador principal dels efectes de les alteracions climàtiques. Quan el clima varia, s'intensifiquen les sequeres, les inundacions, les tempestes o el desbordament dels rius, amb greus conseqüències per als sistemes naturals i les comunitats humanes que en depenen. El desgel dels pols i de les glaceres, i el corresponent augment del nivell del mar, és un dels fenòmens que millor exemplifiquen aquesta relació entre l'aigua i el canvi climàtic. El desgel amenaça de submergir sota l'aigua litorals costaners i petits estats insulars. Entre 1901 i 2010, el nivell del mar va augmentar 19 cm. Si el ritme d'emissions de gasos d'efecte hivernacle es manté, es preveu una elevació del nivell d'uns 30 cm per al 2065, i de més de mig metre per al 2100.
Nedant entre coralls (Austràlia)
A les aigües càlides i cristal·lines de Queensland, una noia llisca sota la superfície. De tant en tant conté la respiració i s'atura per contemplar de prop les formes capritxoses que forma l'escull. La Gran Barrera s'estén al llarg de 2.600 quilòmetres davant la costa australiana i és l'escull de corall més gran del món. És una acumulació mil·lenària d'esquelets de colònies de coralls compostos principalment de carbonat càlcic i aragonita. Sobre aquestes estructures s'hi aglutina una de les concentracions de biodiversitat més gran del planeta. No obstant això, moltes formacions jauen silencioses, mostrant signes d'emblanquinament i de desgast, com un record fràgil i llunyà del mosaic de colors que alguna vegada van ser. Els coralls són espècies molt sensibles als canvis ambientals: la Gran Barrera ha perdut més de la meitat dels seus coralls des del 1995 a causa de l'augment de la temperatura de l'aigua provocat per l'escalfament global.
“ El 75% dels esculls de corall del món estan en risc a causa del canvi climàtic,
la contaminació i la degradació dels hàbitats costaners
— Unió Internacional per a la Conservació de la Natura
Paisatges desèrtics (Namíbia)
