La relació de la Bisbal d’Empordà amb la ceràmica té, com a mínim, cinc segles d’història. La primera notícia documentada d’una manufactura ceràmica és de 1502, quan es fa referència a un forn d’olles. L’activitat es va consolidar gràcies, entre altres factors, a la qualitat de les argiles al·luvials de la zona. Durant el segle XIX, i especialment a partir de la seva segona meitat, la terrissa bisbalenca va viure una etapa de gran expansió i els seus productes es comercialitzaven tant a Catalunya com a les colònies espanyoles d’ultramar.
A principis del segle XX hi havia una vintena de petits tallers de terrissa, mentre la indústria dels paviments i revestiments començava a adquirir més importància. Als anys vint, l’arribada de l’electricitat va accelerar la modernització i industrialització del sector. Després de la crisi de mitjan segle XX, el turisme i el col·leccionisme van contribuir a recuperar la demanda i van impulsar una nova orientació cap a la ceràmica decorativa i artesanal.
" La marca «Ceràmica de la Bisbal» va arribar a agrupar
45 fabricants i prop de 25 comerços
— Ajuntament de La Bisbal
Avui, la ceràmica continua sent un dels elements que defineixen la identitat econòmica i cultural de la Bisbal. La ciutat és considerada un dels principals centres ceràmics de Catalunya i conserva una activitat que combina artesania, disseny, producció industrial i creació artística. La marca «Ceràmica de la Bisbal» va arribar a agrupar 45 fabricants i prop de 25 comerços. En un estudi municipal sobre el sector, el 57% de la producció es venia a Catalunya, el 17% a la resta de l’Estat, el 18% a Europa i el 8% a altres mercats internacionals. El Terracotta Museu, instal·lat en una antiga fàbrica que va produir fins al 1984, conserva i divulga aquest patrimoni i contribueix a mantenir viva la relació entre territori, ofici i producció contemporània.
L’artesania no és només una forma de producció: és també una activitat econòmica arrelada al territori i una via de transmissió de coneixements, identitats i formes de vida. A Catalunya, el sector artesà compta amb més de 9.292 empreses i ocupa 11.563 persones, segons dades d’Artesania Catalunya. La seva presència es distribueix arreu i inclou oficis tan diversos com la ceràmica, la fusta, el vidre, la joieria, el tèxtil o la forja.
" A Catalunya, el sector artesà ocupa 11.563 persones
i compta amb 9.292 empreses
— Artesania Catalunya
A escala mundial, les indústries culturals i creatives representen de mitjana el 3,39% del PIB i el 3,55% de l’ocupació, segons la UNESCO. En molts territoris, els oficis artesans contribueixen a mantenir activitat econòmica local, especialment en zones rurals o petites ciutats, i generen ocupació vinculada directament al lloc on es produeix. Alhora, permeten conservar tècniques i coneixements que sovint es transmeten de generació en generació. La UNESCO destaca precisament que aquesta transmissió és essencial per garantir la continuïtat dels oficis tradicionals i els mitjans de vida de les comunitats que els practiquen.
La Comissió Europea assenyala que els oficis artesans poden afavorir la utilització de recursos locals, la reducció de residus, la reutilització de materials i la producció de llarga durada, principis propis de l’economia circular. Un bon exemple el trobem en el trencadís, probablement la contribució més coneguda dels ceramistes a l'obra de Gaudí. Consisteix a reutilitzar fragments de rajoles, plats, ampolles i peces ceràmiques trencades per revestir superfícies arquitectòniques complexes. El valor del trencadís no rau únicament en l'efecte visual. La petita dimensió de les peces permet adaptar-les fàcilment a superfícies corbes, impossibles de revestir amb rajoles convencionals. El sistema resol alhora un problema constructiu i un problema estètic. Aquesta reutilització de materials connecta amb una llarga tradició de cultura popular basada en el reciclatge de materials i l'aprofitament dels recursos.
" Les activitats artesanals poden contribuir a models de producció més sostenibles
— UNESCO
Les activitats artesanals poden contribuir a models de producció més sostenibles, especialment quan es treballa amb materials locals i es prioritzen els productes duradors. Aquesta relació és especialment significativa davant un model de consum basat en la producció massiva i la substitució ràpida dels productes. La UNESCO, però, adverteix que l’artesania no és automàticament sostenible: l’augment de l’escala productiva també pot generar impactes ambientals i incrementar la pressió sobre els recursos naturals. Per això, el valor ambiental de l’artesania depèn de com es produeix, dels materials utilitzats i de la seva durabilitat. En aquest sentit, preservar els oficis també pot significar conservar formes de producció basades en el coneixement del territori, el manteniment, la reparació i l’aprofitament dels materials.
