A Zhengzhou, a la Xina, BYD ha construït un enorme complex industrial de 80 quilòmetres quadrats dedicat a la fabricació de vehicles elèctrics i bateries. El recinte funciona gairebé com una ciutat industrial, amb fàbriques, habitatges, serveis, comerços i infraestructures pròpies, i concentra desenes de milers de treballadors. El seu creixement reflecteix la rapidesa amb què la Xina ha convertit la indústria del vehicle elèctric en un sector estratègic. La concentració de producció, mà d’obra, proveïdors i logística permet reduir costos i accelerar els processos de fabricació. La fàbrica pot fabricar un vehicle cada minut i una bateria cada tres segons. Zhengzhou exemplifica una nova generació de grans complexos industrials vinculats a les cadenes globals de producció.
A partir de la segona meitat del segle XX, la indústria del Poblenou entra en declivi. El trasllat de fàbriques cap a altres zones, la competència internacional, la transformació de l’economia i la manca d’espai per a grans instal·lacions provoquen el tancament progressiu de molts establiments. Però el barri no desapareix amb la indústria. A partir dels anys noranta, el projecte 22@ impulsa una profunda transformació urbana i substitueix bona part de l’activitat fabril per empreses tecnològiques, estudis creatius, universitats, habitatges i nous espais productius. Algunes antigues fàbriques es conserven i canvien d’ús. El Poblenou passa així de ser un gran centre industrial a convertir-se en un dels laboratoris urbans i econòmics de la Barcelona contemporània.
El 2024, la Xina va representar el 32% de la producció manufacturera mundial
— Industrial Development Organization (ONU)
Des de les darreres dècades del segle XX, moltes empreses han traslladat part de la producció a països amb costos laborals més baixos. La Xina ha estat el principal exponent d’aquest procés gràcies a una gran disponibilitat de mà d’obra, una potent infraestructura industrial, cadenes de proveïdors molt desenvolupades i una enorme capacitat exportadora. El procés es va accelerar després de l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç el 2001. La deslocalització, però, no respon només als salaris: també intervenen els impostos, les regulacions, l’accés a matèries primeres, la logística i la proximitat als mercats. Avui, les tensions geopolítiques i els problemes de subministrament impulsen algunes empreses a diversificar la producció.
La deslocalització pot generar ocupació i industrialització als països receptors, però també comporta costos socials. Quan les empreses busquen reduir despeses, poden pressionar a la baixa els salaris i aprofitar legislacions laborals menys exigents. En alguns sectors s’han documentat jornades llargues, ritmes intensos de producció, temporalitat i dificultats per exercir drets sindicals. Aquest fenomen ha estat especialment visible en indústries com el tèxtil, l’electrònica o el calçat. Tanmateix, seria simplista identificar tota la indústria deslocalitzada amb explotació laboral: les condicions varien molt segons el país, el sector i l’empresa. El problema apareix quan la competència internacional es basa principalment en reduir costos laborals i ambientals.
A les fàbriques de cadenes de subministrament de la Xina i Tailàndia,
el 48% dels treballadors supera les 60 hores setmanals
— Organització Internacional del Treball
Als territoris d’origen, la deslocalització comporta el tancament de fàbriques i la pèrdua de llocs de treball industrials. L’efecte va més enllà dels treballadors directament afectats: quan desapareix una fàbrica també poden perdre activitat proveïdors, transportistes, tallers i comerços vinculats. En determinades ciutats industrials, aquests processos han deixat antics recintes fabrils buits, pèrdua de població i debilitament del teixit productiu. La deslocalització també pot comportar una pèrdua de coneixement industrial acumulat i fer més dependent l’economia dels serveis. Amb tot, el declivi industrial no sempre és conseqüència exclusiva de la deslocalització: la mecanització, els canvis tecnològics, la competència internacional i la transformació del consum també hi tenen un paper important.
Can Framis
Can Framis és un antic edifici industrial situat al barri del Poblenou de Barcelona, avui transformat en un museu d’art contemporani. Construït al segle XIX, formava part d’una fàbrica tèxtil típica de l’època en aquesta zona, coneguda com el “Manchester català”. Durant els segles XIX i XX, el Poblenou es converteix en un dels grans centres industrials de Barcelona. La concentració de fàbriques, tallers i infraestructures li val el sobrenom de «Manchester català». El barri acull indústries tèxtils, metal·lúrgiques, alimentàries i químiques, afavorides per la proximitat al port i per la disponibilitat de grans superfícies de sòl. A principis del segle XX, el Poblenou concentra una part molt important de l’activitat fabril barcelonina. Xemeneies, naus i habitatges obrers configuren un paisatge industrial característic. La fàbrica forma part de la vida quotidiana del barri i dona feina a diverses generacions de treballadors.
El 1854 hi havia 14 fàbriques de vapor al Poblenou, mentre que el 1897 ja n'hi havia 181. La introducció del vapor va impulsar una forta expansió i diversificació de l'activitat industrial.
— Ajuntament de Barcelona
