Un complex industrial a la Xina redefineix l'escala de producció automotriu. Es tracta de l'expansió de BYD a Zhengzhou. El projecte, ja operatiu en diverses fases, té capacitat per augmentar notablement la producció anual de vehicles elèctrics i concentrar processos que abasten des de bateries fins a assemblatge. La magnitud del desenvolupament ha estat descrita per analistes com una aposta per la fàbrica-ciutat, amb implicacions econòmiques i socials que transcendeixen la indústria automotriu. El complex trenca amb el mapa tradicional de fàbriques: arribarà a 80 quilòmetres quadrats i funcionarà com una petita ciutat industrial. Les imatges aèries i els plans d'ampliació mostren àrees de producció, habitatges per a treballadors i espais recreatius integrats al perímetre productiu.
La deslocalització industrial és el procés pel qual una empresa trasllada totalment o parcialment la producció a un altre territori, habitualment per reduir costos, accedir a nous mercats o aprofitar avantatges fiscals, laborals i logístics. El fenomen es va accelerar a partir dels anys vuitanta i, sobretot, durant les dècades de 1990 i 2000, amb la liberalització del comerç internacional, la millora del transport marítim i l'expansió de les tecnologies de la informació. La incorporació de països com la Xina, l'Índia i diverses economies del sud-est asiàtic a les cadenes globals de producció va permetre fragmentar els processos industrials: el disseny podia fer-se a Europa, els components fabricar-se a diversos països asiàtics i el muntatge completar-se en un altre territori. Així va néixer la «fàbrica global», basada en cadenes de valor cada vegada més extenses. La Xina es va convertir en un dels grans centres manufactureres del planeta i, el 2024, va representar aproximadament el 32% de la producció manufacturera mundial, segons dades de l'ONU Industrial Development Organization.
El 2024, la Xina va representar el 32% de la producció manufacturera mundial
— Industrial Development Organization (ONU)
La principal fortalesa de la deslocalització és la capacitat de reduir costos i especialitzar la producció. Una empresa pot situar cada fase del procés allà on resulta més eficient: fabricar components en un país amb una indústria auxiliar desenvolupada, muntar-los en un altre amb costos competitius i vendre el producte final arreu del món. Aquesta especialització ha contribuït a reduir el preu de nombrosos productes i ha facilitat l'accés dels consumidors a una oferta global. També ha impulsat la industrialització de països emergents i ha generat milions de llocs de treball. Segons l'OIT, només a Àsia hi ha 75 milions de llocs de treball, més del 25% de l'ocupació total de la regió, vinculats a les cadenes globals de subministrament. En alguns casos, la inversió estrangera ha aportat tecnologia, coneixement i noves capacitats productives. El model també permet a les empreses escalar ràpidament, accedir a mercats internacionals i concentrar els recursos en les activitats de més valor afegit, com el disseny, la recerca o la innovació.
La interdependència que fa eficient la producció global també la fa vulnerable. La concentració de proveïdors i de components estratègics pot interrompre cadenes senceres davant una pandèmia, una guerra o una crisi logística, mentre que la recerca de costos més baixos pot afavorir precarietat laboral, emissions i pèrdua d’activitat industrial als territoris d’origen.
Les crisis dels darrers anys han fet que moltes empreses revisin aquesta dependència i apostin per diversificar proveïdors i apropar part de la producció als mercats de consum. Conceptes com nearshoring, friendshoring i reshoring guanyen pes, però no indiquen una desglobalització general. Segons l’OCDE, el pes del valor afegit domèstic en les exportacions de 41 economies només va passar del 77% al 77,6% entre 2022 i 2024, mentre que la inversió estrangera directa mundial va caure un 11% el 2024, fins als 1,5 bilions de dòlars (UNCTAD).
El repte és, per tant, transformar la globalització més que revertir-la. En el marc de l’Agenda 2030, això significa avançar cap a cadenes de valor més diversificades, transparents i resilients, amb estàndards laborals i ambientals exigents, menys emissions i una distribució més equilibrada del valor. Els ODS 8, 9, 12 i 13 resumeixen aquest objectiu: combinar competitivitat i innovació amb treball digne, sostenibilitat i capacitat de resposta davant les crisis. No es tracta simplement de tornar a fabricar a casa, sinó de construir un sistema productiu global més equilibrat i responsable..
