Durant els segles XVII i XIX, Barcelona va ser una de les primeres ciutats d’Espanya en industrialitzar-se, especialment amb sectors com el tèxtil o la metal·lúrgia. El sector tèxtil representava prop del 40 % de la producció manufacturera catalana a finals del segle XVII. El barri del Raval i el Poblenou foren epicentres d’aquesta transformació. Les fàbriques van començar a poblar el paisatge urbà, i amb elles van sorgir les xemeneies, essencials per a la ventilació i el funcionament de les calderes de vapor. A Barcelona n'hi queden prop d'una setantena, però n'hi havia més de 300.
El 1833 hi havia 75 màquines de vapor a Catalunya;
el 1861 ja superaven les 1.000, la major part a Barcelona
— Jordi Nadal
L’emprenedoria no era només industrial: impressors, editors i llibreters van impulsar una nova economia del coneixement. La millora de les comunicacions i el desenvolupament del comerç amb Amèrica van obrir oportunitats. L’impuls emprenedor d'aquells temps també es reflecteix en la creació d’institucions econòmiques i educatives, com les escoles de comerç i arts, que formaven futurs industrials. La mentalitat d’iniciativa, disciplina i innovació va consolidar Barcelona com el centre industrial de la península, amb una burgesia emprenedora que marcava el rumb de la ciutat.
Al llarg del segle XX, la ciutat va viure una profunda transformació industrial, amb la metal·lúrgia i el sector de l’automoció com a pilars fonamentals del seu desenvolupament econòmic, i una concentració significativa de tallers i fàbriques a barris com Sants, Poblenou o La Sagrera. L’impuls definitiu va arribar a mitjan segle, especialment durant el franquisme, amb l’establiment d’indústries de gran escala com la SEAT, fundada l’any 1950 a la Zona Franca de Barcelona. Aquesta empresa va marcar l’inici d’una nova etapa: la producció massiva de vehicles. Al seu voltant van créixer nombroses empreses auxiliars que proveïen components i serveis.
Durant la segona meitat del segle, amb l’obertura econòmica i la Transició, emergiren empreses innovadores i es van consolidar fires i salons professionals com a plataformes d’expansió internacional. La preparació dels Jocs Olímpics de 1992 va ser un punt d’inflexió: molts emprenedors van aprofitar les oportunitats en turisme, serveis, construcció i comunicació. Barcelona es va projectar al món com a ciutat moderna i cosmopolita, amb una economia diversificada i una nova generació d’empresaris que combinaven tradició familiar amb visió global.
L'aportació del sector industrial va passar del 47% el 1975,
al 20% a finals del segle XX
— Jordi Maluquer de Motes
Can Framis
Can Framis és un antic edifici industrial situat al barri del Poblenou de Barcelona, avui transformat en un museu d’art contemporani. Construït al segle XIX, formava part d’una fàbrica tèxtil típica de l’època en aquesta zona, coneguda com el “Manchester català”. La seva estructura de maó vist i la sobrietat del disseny industrial són testimonis de l’arquitectura funcional d’aquell temps.
A principis del segle XXI, la ciutat fa un salt qualitatiu cap a l’economia del coneixement, posicionant-se com un hub tecnològic de referència al sud d’Europa. Avui, els sectors d’alta intensitat tecnològica o basats en el coneixement representen gairebé la meitat de l’economia de la ciutat, amb un 49,6 % del Valor Afegit Brut, i la indústria ha perdut gairebé tot el seu potencial. Com el museu de Can Framis, moltes fàbriques i espais industrials històrics han estat rehabilitats com a museus, centres culturals o altres usos urbans.
